Reprendre la iniciativa

Suposo que com moltes altres persones no puc evitar de donar voltes i més voltes a la situació política dels darrers 3 mesos i 8 dies a Catalunya. Això motiva la ressurrecció (efímera?) d’aquest bloc.

El resultat d’empat numèric entre les dues opcions guanyadores de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la Candidatura d’Unitat Popular és insòlit, però vull subratllar el fet que es tracta de les dues opcions guanyadores (i no perdedores) d’una llarga assemblea. No faré consideracions sobre el sistema orgànic de presa de decisions ni sobre el funcionament de l’assemblea. No endevades vaig sortir voluntàriament de la CUP fa un parell d’anys, però com a votant sí que crec tenir el dret a opinar.

Em sembla evident que en el resultat d’ahir, el 100% dels presents va votar com a prioritari un acord per un full de ruta acordat amb Junts pel Sí amb o sense Mas. Entenc, per tant, que la discrepància gira al voltant de la figura d’A. Mas, però, parem-hi esment, és una discrepància mínima: els favorables a permetre la investidura d’A. Mas ho són en el benentès que es tracta d’un moviment estratègic per a poder encetar la legislatura i no per coincidència política i programàtica amb el candidat en funcions.

Com que la figura d’Artur Mas i Gavarró és la que genera aquesta dissensió analitzem una mica què hi gira al voltant. És obvi que, polític de professió, des que va ser regidor a l’ajuntament de Barcelona fins el 2015 la seva figura ha anat creixent en influència i ha anat evolucionant. Aquesta seva evolució és de tall ideològic o és mer oportunisme? Sens dubte hi ha una base ideològica catalanista que l’impulsa a demanar més autogovern però és evident que, com a bon supervivent, els tempos els els ha marcat l’oportunitat, i és en aquests destrets on es mou millor. No farà mai un pas que no li garanteixi una posició preeminent. Vol dir això que no desitja la independència de Catalunya? Crec que només vol dir que per ell, i l’estructura que el sustenta, la independència és només un mitjà, no l’únic, i no pas un objectiu. I és aquí, en el fet de menystenir l’adversari polític, on crec que rau l’error estratègic de la CUP.

El vot cap a Artur Mas possiblement es mou entre els qui volen seguretat i ordre (a qualsevol nivell) i els qui, tanmateix, no accepten el model castellà. Són votants a qui estaria bé mantenir la corona, els peatges d’Abertis o concertar escoles de l’Opus Dei, però no toleren o els incomoden ingerències sobre el català a l’escola, sobre el model català de comerç i empresa o sobre el finançament. Poden o no ser majoritaris però són nombrosos i, per tant, són imprescindibles en la fundació d’un nou estat. Amb una dreta fragmentada a Catalunya entre tres opcions (l’antiga CDC, PP i C’s) el fet que aquesta part sigui majoritària no només és important sinó essencial per a assolir la independència.

En aquests darrers anys sempre que ha pogut, Artur Mas ha mostrat l’esquer per a, tot seguit, trobar qui mossequés l’ham i li fes la feina. Així ha estat amb l’ANC i els successius 11 de setembre on, acollint-se al noble paper institucional, s’ha reservat de l’exposició pública; la CUP i els voluntaris durant el 9N; o ERC i els candidats independents el 27S. És més, un cop passada cadascuna d’aquestes “pantalles” (per usar la terminologia dominant) i contràriament al que indicava la il·lusió del resultat final sempre hi ha hagut un procés de dilació que ha servit per a preparar nous esquer. És just, per tant, el terme “pantalla” però no en la versió pop de videojoc sinó d’element que permet projectar llums i/o ombres, i sobretot que no ens permet veure què s’hi amaga darrera.

La sospita, a partir d’aquests indicis, que en el moment que pugui el sr. Artur Mas pactarà un acord a la baixa amb el Regne d’Espanya i la mediació d’empresaris (Freixenet, Pronovias, Abertis, La Caixa, Banc de Sabadell…) que depenen del regne és més que fundada. A. Mas, en realitat, s’està erigint en l’arbitre entre dues possibilitats econòmiques, la dels empresaris que depenen de Madrid i el BOE i la dels empresaris que sense Madrid i el BOE estarien molt millor. Efectivament, hi ha els ciutadans de Catalunya que han empès però no seran aquests els qui decidiran res, més enllà de les urnes: què pensem que passaria, com de fet ja està passant ara que només es parla de la formació de govern, amb una ANC apaivagada i sense mitjans de comunicació públics i privats parlant de la Independència de Catalunya com si fos una possibilitat real?

De tot això se’n pot concloure que el president en funcions treballa per reservar-se sempre la possibilitat de guanyar (és a dir, de sortir-ne indemne) sigui quin sigui el resultat. De fet ho ha repetit per activa i per passiva amb la frase bussines friendly que tant li agrada del win-win. Fixem-nos sinó en els darrers 3 mesos i 8 dies. Qui ha debatut, discutit, s’ha enfrontat i ha votat, mentre els partidaris de la independència teníem l’ai al cor? La CUP. On apareix JxS, CDC o Artur Mas en aquest escenari? Enlloc. És més, la CUP apareix com l’element intransigent i això és el que ressona a la premsa i a la xarxa, amplificat pels mil corifeus que circumden A. Mas. Això és el #pressingCUP. L’estratègia de comunicació la CUP la va començar a perdre quan, durant tota la campanya, va repetir fins quan no calia que la línia vermella era la investidura d’A. Mas com a president, possiblement per atraure vots de CSQP. Amb aquesta insistència el missatge cap al no-candidat va ser clar: n’hi ha prou de prometre la lluna des de JxS i no moure’s ni un mil·limetre respecte al candidat a president per tenir tota la iniciativa política. I així ha estat i segueix essent.

I mentrestant l’univers de la CUP, on la lluita interna pel control és llarga i ferotge, queda segrestat per la paraula “coherència”. Així la intransigència proverbial d’Endavant: sí a la Independència, però només si és el mateix dia per a tots els Països Catalans i en versió anticapitalista però sense que hagin de governar; xoca amb el possibilisme d’altres (Poble Lliure i no adscrits) que voldrien la Independència per poder treballar per a construir uns Països Catalans, possiblement a partir d’una Catalunya cada cop més anticapitalista. Vist des de fora aquesta “coherència” és només “intransigència”, falta de maduresa i, per damunt de tot, ha perdut la batalla de la comunicació amb A. Mas i omplirà les urnes de la propera marca de Podemos en cas d’eleccions anticipades.

Si la qüestió es pogués reduir al volàtil concepte de sentit d’Estat la solució seria tan simple, s’ha suggerit des de la CUP, com A. Mas fent un pas enrera. Efectivament, afegeixo, si el no-candidat acceptés de ser, per exemple, conseller d’exteriors en aquesta legislatura presidida per, un nom a l’atzar, N. Munté, i un cop obtinguda la independència es presentés com a candidat a 1r president de la República, obtindria el càrrec sense discussió. Però no es tracta de sentit d’Estat sinó de controlar la direcció dels esdeveniments explotant la contradicció interna de l’adversari. Per què hauries d’acontentar-te amb les engrunes si t’ofereixen la possibilitat d’obtenir tota la fogassa? Única citació d’aquest apunt; segons el tan celebrat estrateg xinès Sunzi, «Si utilitzes l’enemic per vèncer l’enemic seràs poderós». Clar i xinès!

Essent tant “coherents” el resultat és que la CUP no només fa el joc a A. Mas que apareix com el Pare de la Pàtria humiliat, una mena de Moisès al qual se li vol impedir d’entrar a la Terra promesa (com a l’original que, digueu-me si no s’ho mereixia després d’una pèssima conducció de 40 anys per un desert una mica més gran que Catalunya!). També fa el joc al gobierno del Regne d’Espanya que està guanyant la partida sense haver fet res més que esperar que esclatessin les contradiccions internes de l’adversari (vid. Sunzi). Fa el joc als empresaris contraris a la Independència que volen mantenir un statu quo capitalista salvatge. I aquesta és la paradoxa més gran de totes, si no s’investeix A. Mas el major beneficiat no serà el poble de Catalunya sinó els empresaris del BOE. Seria molt fàcil comprovar-ho. N’hi ha prou de permetre la investidura d’A. Mas i veurem com al Regne d’Espanya no triguen ni un segon a formar un govern d’unitat amb, com a mínim, PP, PSOE i C’s.

Explotem, per tant, les contradiccions internes de l’adversari JxS que en té tantes. Permetem la investidura d’A. Mas amb una moció de confiança pactada amb data. Aprovem el mínim pla d’emergència presentat per JxS del qual se’n beneficiarien tantes persones, per exemple, en condicions de pobresa energètica –aquest estiu nadalenc no durarà fins al març!–. I apretem en un parlament constituït i legislador per impulsar programes d’esquerra radical que no apareixen al full d’acord amb JxS tot obligant, de pas, els independents d’aquest partit, ERC i CSQP a decidir, votant al parlament i no opinant als diaris afins–, si donen suport a polítiques liberals o d’esquerres, si recolzen escoles bressol o concerts amb l’Opus Dei. Obliguem A. Mas al Parlament, davant tothom, a triar amb qui vol estar, si amb el poble de Catalunya i els empresaris per la Independència o amb el Regne d’Espanya i els empresaris del BOE. Cert, tot això passa per cedir 2 vots a JxS abans del 9 de gener, cosa que els resultats d’ahir permetrien, tot i que pugui semblar poc coherent per a una esquerra independentista i anticapitalista. Però si es tracta de coherència, aleshores no posem Coca-Cola en el càtering de l’Assemblea Nacional Extraordinària per decidir sobre el govern de la comunitat autònoma Catalunya.

La meva declaració de sobirania

Demà el parlament de Catalunya sotmetrà a votació, amb tota probabilitat, fins a tres declaracions de sobirania: la Sobirania institucionalista de CDC-UDC-ERC-ICV-EUiA, la Sobirania però-no-que-Espanya-s’enfadarà del PSC i la Sobirania però-la-nostra-eh! de la CUP. Entrar a analitzar cadascuna de les propostes ens portaria lluny en l’anàlisi de la realitat dels partits. N’hi ha hagut prou amb una proposta clara per part dels ciutadans, una proposta sense viaranys, sense càlculs de partit, sense estratègia parlamentària, per a què aquelles estructures que semblaven tan sòlides (CiU i PSC) trontollin apunt de fer llenya o per a què tots els discursos s’hagin recol·locat o descol·locat (tots). S’hi hi pensem, n’hi ha hagut prou a parlar de principis, de conceptes –i no de burocràcia o gestió– per a què s’hagi produït un veritable terratrèmol que fa gairebé inimaginable pensar en el parlament del 2015 ò 2016 amb una configuració de partits similar a l’actual. Lògicament els únics que no s’han mogut, aparentment, ni un mil·limetre, PP i C’s, són els únics que mostren una sòlida estabilitat: segurament és l’estabilitat basada en la idea de l’Espanya eterna que com a “marca” que diríem avui és molt potent però cal veure com resistiria una escisió de Catalunya.

A Catalunya estem fent una cosa molt difícil: posar-nos d’acord sobre què creiem que som i sobre què voldríem, en conseqüència, ser. Lògicament els Estats-Nació no es fan aquestes preguntes. En primer lloc, pensen que no els cal; en segon lloc, saben que és perillòs fer-se massa preguntes. Tots els subdits espanyols estan d’acord amb el model d’estat que és Espanya? Què votarien si se’ls demanés en un referèndum? República, monarquía, dictadura? Reconquerir Gibraltar? Abandonar Ceuta i Melilla? No tinc cap dubte que si el procés d’independència de Catalunya culmina positivament, aquesta i moltes altres preguntes començaran a ser necessàries també per als espanyols.

Vist el panorama, s’està discutint molt, aquests dies, sobre la necessitat que la declaració de Sobirania sigui el més ampla possible per tal d’encabir-hi tothom. Això lògicament genera el típic estira-i-arronsa en cerca del maleït consens. Si fos pel consens en aquest país el nombre ∏ (pi) seria = 4. La discussió gira entorn a la necessitat, o no, d’incloure-hi Europa, la paraula Sobirania, els Països catalans, en definitiva, d’incloure Déu i sa Mare per tal de fer la punyeta i/o portar l’aigua a molí propi. Jo em pensava, que una declaració de Sobirania (com una d’Independència) no es feia contra res, ni contra ningú, sinó a favor d’un mateix. Cal que hi aparegui la història i remuntar-nos a l’home de Taltavull perquè la solemnitat ens negui els ulls a uns o annuegui d’altres?

Em sembla possible fer una declaració prou clara i contundent i que a més, perquè d’això es tracta, no sigui teleològica ans permeti, arribat el moment, triar com volem organitzar-nos i amb qui, sense necessitat de fer entrar per la porta del darrera conceptes que formarien ja part d’una hipotètica declaració d’independència.

Proposta de Declaració de Sobirania
Els ciutadans de Catalunya, a través del seu Parlament, manifesten:
1. Que com qualsevol col·lectiu humà aspiren a ser feliços,
2. Que com qualsevol col·lectiu humà tenen al dret de constituir-se com a grup i a organitzar-se per tal d’aconseguir de ser feliços,
3. Que l’ordenament jurídic internacional recull aquest dret a les pròpies aspiracions col·lectives amb el nom de Dret a l’Autodeterminació,
4. Que en virtut d’aquesta declaració fan avinent a la resta de pobles del món que consideren arribat el moment de decidir sobre la relació entre Catalunya i la resta de pobles, el que en llenguatge jurídic s’expressa dient que els ciutadans de Catalunya es defineixen com a subjecte polític i jurídic sobirà.
5. Que en virtut d’aquesta declaració, i mitjançant el Parlament de Catalunya, endegaran les accions oportunes per, en un termini breu de temps, redefinir les relacions entre Catalunya i la resta de pobles del món, i especialment aquells amb els qui existeix una estreta relació deguda a fets històrics, culturals, polítics o jurídics.
6. Que aquesa redefinició, respectant el tarannà dels ciutadans de Catalunya, es farà de manera pacífica,
7. Que qualsevol canvi d’estatus o el manteniment de l’actual haurà de ser consultat a la ciutadania de la manera més clara i democràtica possible, a partir del marc legal que permeti, efectivament, consultar els ciutadans.

Espero haver contribuit a la confusió.

La gran derrota del Partit Popular català i de la senyora Sánchez-Camacho

Un cop acabades les eleccions es van sentir diverses veus lamentant-se de la inutilitat d’haver convocat unes eleccions. Ho van manifestar alguns dirigents del PSC, la inefable senyora Sánchez-Camacho, i l’original president de Ciutadans. Artur Mas, tot i la pèrdua d’escons i la relativa pèrdua de vots, va defensar la convocatòria, però era lògic, si no ho hagués fet hauria estat reconèixer un error greu. És interessant veure com va justificar-ne, però, la utilitat: el panorama s’ha clarificat, va dir aproximadament. I efectivament, el panorama s’ha clarificat.

És evident que ERC havia d’estar molt satisfeta, i la CUP, exultant. Per a aquestes dues formacions la convocatòria ha estat una oportunitat immillorable per a poder marcar perfil i recollir la sembra independentista en detriment de CiU. ICV-EUiA només podia estar moderadament satisfeta. És lògic que dins el bloc d’esquerres fos l’única que va criticar la convocatòria electoral. L’argument: CiU ja tenia, si hagués volgut, la majoria que li havia de permetre governar en clau independentista i tirar endavant el referendum. La lògica d’ICV-EUiA es basa en el seu paper d’única força d’oposició clara a CiU al parlament durant la darrera legislatura i durant la campanya. Des de llur punt de vista és cert que Artur Mas hauria pogut confegir una majoria, similar a l’assolida per a la resolució parlamentaria en favor del concert econòmic. A més, segurament ha resultat perjudicada per l’èmfasi posat en la qüestió nacional durant la campanya en detriment de la social, impedint-li de capitalitzar un nombre més alt d’escons. Hi ha però un error en el raonament d’ICV, error que s’ha repetit en les anàlisis, especialment del bloc espanyolista, tot i que en el cas d’aquest bloc potser és més adient parlar d’estratègia de comunicació que d’error.

En el parlament sorgit de les eleccions del 2010 només dues forces polítiques configuraven un hipotètic bloc independentista: els escons de SI (4) i els escons d’ERC (10). Si més no eren els dos únics partits amb escons que havien recollit aquesta proposta política. Convergència va mantenir-se fins a l’11 de setembre del 2012 com una força clarament regionalista o, si ho preferim, autonomista. La seva gran aportació al debat nacional, més enllà de la retòrica de la “transició nacional”, consistia en demanar una millora de finançament. És el que ha estat rebatejat durant els darrers mesos com a política de la Puta i la Ramoneta, tot i que segurament J. Pujol preferia molt més allò de “el peix al cove”. En el parlament del 2010, per tant, hi havia 14 escons sobre 135, un 10,4% del total, obtinguts amb uns plantejaments més o menys intensament favorables a la indepència.

Malgrat les declaracions d’aquest Janus bifront qué és Duran i Lleida, pocs dubtes pot haver ara que els votants de CiU, en aquesta darrera contesa electoral, han votat un plantejament independentista (malgrat la retòrica democristiana de les “estructures d’Estat”). Així, doncs, al parlament actual, d’escons obtinguts a partur d’un programa més o menys clarament favorable a la independència hi ha els de: CUP (3), ERC (21) i CiU (50). En total, doncs, 74, o el que és el mateix un 54,8% dels escons del parlament de Catalunya. Vist des de la distància que sovint no tenen els propis partits, un 40,4% més d’escons obtinguts amb plantejaments independentistes és un excel·lent resultat. De fet és la majoria extraordinària que demanava Artur Mas, pensant-se que obtindria una àmplia majoria absoluta.

Cert, es podria dir que, veient les reaccions dels darrers dies, no és clar que els 13 escons d’Unió Democràtica de Catalunya es comportin de la manera esperada pels votants de CiU. Sobre això només es pot dir que en aquesta democràcia imperfecta que patim els partits de govern sempre s’han caracteritzat per incomplir els programes electorals propis. I això podria no ser una excepció en aquest cas, tot i que, donat el focus d’atenció, el resultat podria ser de conseqüències dramàtiques per a UDC, en concret, i CiU, en particular. Potser per això és tant interessant, sociològicament, el resultat de les eleccions: la majoria hi és, tan extraordinària que, de fet, és insòlita, però per damunt de tot els votants han evitat que CiU pogués desvirtuar el clam per l’Estat propi amb una majoria absoluta sense control extern o depenent dels capricis de Duran i Lleida.

Però tornem al títol d’aquesta nota. La reacció de la premsa de Madrid, i especialment, si és que segueix mereixent aquest nom, el diari El Mundo, i del Partit Popular i el Gobierno de España, cada vegada més indestriables en les declaracions, és una assumpció manifesta de la derrota del PP. Una assumpció a la manera habitual d’aquest partit, és a dir, desplaçant el focus d’interès cap a una altra banda: fracàs de Mas, fracàs del projecte independentista, etc., etc.

La senyora Sánchez-Camacho tenia dos objectius: no retrocedir a causa de la política econòmica del gobierno de España i, aconseguint aquest primer objectiu, mobilitzar el vot dels españols de Catalunya i per tant experimentar un creixement important que permetés mantenir el discurs que Madrid voldria sentir de la Cataluña real, la dels qui comparteixen els plantejaments del PP però no voten perquè no senten l’autonomia com a pròpia (discurs en el que també s’ha estimbat el PSC en aquesta ocasió), tal i com reflectien els baixos percentatges de participació respecte a les generals.

No hi ha dubte que el primer objectiu va ser plenament assolit, doncs no haver experimentat cap retrocés amb el greuge econòmic constant que pateixen els subdits espanyols a la comunitat autònoma de Catalunya (se sàpiguen catalans o espanyols) a causa de les polítiques de Rajoy, és tot un èxit. Podríem concloure que l’ús de la bandera, que tan critiquen als partits catalans nacionalistes, catalanistes o independentistes, segueixen brodant-lo els espanyols. No sóc capaç d’analitzar perquè aquest càstic no hi ha estat: possiblement tinguin l’electorat més fidel, possiblement es nodreixen de mitjans pro-espanyols, possiblement el fet identitari hi pesa d’una manera extraordinàriament eficaç…

Ara bé, amb un increment de participació notable del 58,76 al 69,56%, és a dir, de gairebé 11 punts; amb una participació, per tant, equiparable a la de les elecciones generales la senyora Camacho ha passat d’obtenir un 12,37% dels vots al 12, 99%, un 0,62% més. Això vol dir que en un moment de tensió màxima, amb el debat de la independència damunt la taula, amb reaccions més que irades a Espanya i amenaces de tot tipus: militars, empresarials, econòmiques, etc., i un increment d’11 punts en la participació, el Pp ha obtingut un creixement d’uns 84.000 vots més!

Fixem-nos que CiU ha passat del 38,43 al 30,68% que sobre un 1 milió cent mil vots rebuts són “només” uns 90.000, que el PSC ha passat del 18,38 al 14,43%, uns 52.000 vots menys, que ERC ha passat del 7 al 13,68%, uns 280.000 vots més, ICV-EUiA del 7,37 al 9,89%, uns 129.000 vots més, C’s del 3,39 al 7,58% i 168.000 vots més. En poques paraules, els únics que, podríem dir, tècnicament no han sofert cap canvi ni per bé ni per mal és el PP. I això estaria molt bé per a ells en la situació de crisi actual i essent partit de govern, però és també la constatació que a Catalunya és un partit relativament residual i que no té capacitat per atraure vot, ni tant sols en la situació d’extrema gravetat, per a ells, en què es planteja la ruptura d’Espanya. És clar, a més, que per la dreta li ha sortit algú incòmode, i un sorpasso per la dreta poc se’l podien esperar, C’s dels quals potser escriure un altre dia.

Comptat i debatut: la senyora Alicia Sánchez-Camacho ha estat engolida per l’aparell del carrer Génova de Madrid, ha estat trepitjada en tota l’estratègia comunicativa abans i durant la campanya electoral (un clàssic del PSOE i el PP per a les seves sucursals durant les eleccions autonòmiques) i ara està essent anorreada amb iniciatives que li plouen des dels ministeris, per exemple la del senyor Wert, i que només pot defensar des de la més fèrria convicció militar, el que fa que quedi sempre amb el cul a l’aire perquè es troba defensant l’indefensable. A més ha perdut qualsevol centralitat que hagués pogut tenir també a Catalunya. Recordeu el 2010 quan els anuncis de qualsevol acord pres amb el govern el feia la senyora Sánchez-Camacho en roda de premsa des de la seva seu? Només cal veure la darrera gran amenaça davant el més que probable pacte de CiU i ERC: Duran i Lleida deixarà de presidir la comissió d’exteriors del congreso de diputados, les declaracions constants sobre el fracàs de Mas i la independència o el paper galdós que està fent ara davant la proposta del ministre Wert!

Ah! I ara sabem força clarament, diguin el que diguin els diaris espanyols, de quin peu calça tothom i què podem exigir als representats dels ciutadans de Catalunya elegits al Parlament en base al programa presentat pels respectius partits en cas que calgui prendre decisions sobre la Independència, i la proporció ara és de 54,8% (74) clarament a favor, i 28,1% (38) clarament en contra.

Catalunya-Europa

«La reunificació alemanya (Deutsche Wiedervereinigung) va ocórrer el 3 d’octubre de 1990. […] L’Alemanya reunificada va romandre com a membre de la Comunitat Europea (que després es convertiria en la Unió Europea) i de l’OTAN.
[…]
El cost de la reunificació ha estat una càrrega feixuga a l’economia alemanya i ha contribuït al alentiment del creixement econòmic en anys recents. Els costos de la reunificació han estat estimats en €1,5 bilions, la qual cosa és major que el deute nacional de l’estat. La primera causa va ser la debilitat de l’economia d’Alemanya Oriental i les taxes modificades de conversió del marc alemany oriental i el marc alemany occidental que provocarien una manca de competitivitat de les indústries orientals. Encara avui dia hi ha transferències especials de €100.000 milions cada any per “reconstruir” Alemanya Oriental. La taxa d’atur ha pujat al territori d’Alemanya Oriental al 20%. Milers d’alemanys orientals han emigrat cap als territoris occidentals per trobar feina.» (Font: viquipedia)

Siguem seriosos. Un dels trasbalsos més espectaculars de l’Europa de finals del segle XX, d’una Europa que encara no era Unió Europea però ja era Comunitat Econòmica Europea, una Europa en què encara no hi havia Euro però ja hi havia ECU, va ser la reunificació Alemanya. He extret dos paràgrafs que em semblen significatius del text de viquipèdia. Se’ns dubte és més complet el text de wikipedia. No m’interessa tant la precisió o major extensió de les dades com el fet objectiu de com n’era de complex un procés de reunió territorial que no només tenia en contra gairebé tots els veïns europeus (França, Polònia, la Unió Soviètica) sinó poderosos opositors (Israel).

Des d’un punt de vista econòmic el procés era “ruïnós”. De fet m’agradaria saber què hi ha en la crisi econòmica europea actual que tingui a veure, si és que hi és, amb aquella reunificació. Sens dubte el procés va condicionar extraordinàriament l’economia alemanya i les seves tries, fet que cal no menystenir si pensem en com n’és de depenent de les decisions alemanyes i la seva cancellera el BCE.

Només des d’un punt de vista demogràfic, la reunificació va suposar incrementar els 61,4 milions d’habitants amb què comptava la República federal d’Alemanya a finals dels anys 80 amb altres 16,7 milions d’habitants de la República democràtica.

I malgrat tot… Alemanya segueix essent un estat reunificat, tots aquests canvis es van fer sense haver de sortir de l’OTAN i sense moure’s, és més liderant, la Comunitat Econòmica Europea.

És clar que en geopolítica l’única norma vàlida és que tot si val i que es depèn de les aliances que es puguin teixir, dels suports que obtinguis i del nombre d’enemics que tinguis o et creis. Precisament per això, sentir en els darrers dies, alguns “polítics” espanyols fent prediccions del futur d’una Catalunya independent al si d’Europa, fa, si més no, somriure.

Catalunya no és Alemanya i, per tant, no és equiparable el què pot fer a nivell diplomàtic. Potser, però, en la situació actual Alemanya estaria més còmode amb una Catalunya no segrestada financerament per Espanya. Això podria convertir-la en una potent aliada. Depèn de què pesi més en els actuals interessos alemanys: un nucli productiu fort al sud d’Europa o un efecte crida en els seus propis länder. Segons sigui l’un o l’altre Catalunya tindrà un potent aliat europeu o no.

No hi ha dubte que tot aquest raonament entra dins una lògica de capitalisme extrem que exemplifica millor que ningú el model actual Alemany, que sagna la resta d’estats europeus per tal de protegir la seva economia. No és el meu model. Tampoc la pertinença a la OTAN, o millor dit, l’existència de l’OTAN és un fet que m’agradi. Ni tan sols la pertinença a aquesta Europa del capital. Ara bé, em sembla que no és pot exigir tot i ara. Això està molt bé des d’un discurs demagògic de pseudo-esquerres, d’aquella esquerra que exigeix perquè sap que no haurà de governar. Potser per la meva formació, molt propera a l’arqueologia, sé que només es pot aixecar un estrat a cada pas, altrament destrueixes el jaciment. En el moment present hi ha molts problemes i cadascú té la seva manera per resoldre’ls. La meva convicció és que una Catalunya estat dins Europa és molt millor per a Catalunya i per a Europa que una Catalunya sacrificada a l’altar de la pàtria espanyola. Un cop resolta la qüestió nacional no només es resoldrà un gran contenciós fiscal sinó que els treballadors tindran un interlocutor, el govern català i per tant una veu que els representi a Europa, i no dos un dels quals sempre, i cal subratllar sempre,hostil com ara.

Catalunya pot ser i pot fer el que ens proposem que sigui i facide. Tot depèn del nivell d’implicació i sacrifici que estiguem disposats a fer. Però alerta, no fer res, tal i com estem veient de manera aguda en els darrers anys, també suposa un sacrifici, sobretot per als més dèbils. Una opinió adversa dels veïns europeus es contraresta amb una demostració del tarannà i les intencions d’un estat català al si de la Unió Europea. Per sort això fa molts anys que des d’Europa ho veuen. No es pot dir el mateix, probablement, d’Espanya.

84/25/21

«Després d’aquest 11 de setembre, escoltant l’anhel expressat d’una forma tant significativa, s’esdevé el moment històric en el qual resulta necessari consultar la ciutadania sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa.

Per aquestes raons, els grups parlamentaris sota signants presenten la se­güent:

Resolució

1- El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l’enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema “Catalunya nou Estat d’Europa!” .

2- El Parlament de Catalunya constata que al llarg d’aquests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s’ha compromès a fons amb la transformació de l’Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d’autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d’iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.

3- És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment demo­cràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.

4- El Parlament insta el Govern de la Generalitat i a les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb dià­leg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena lliber­tat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sen­se coaccions de cap mena.

5- El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalu­nya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.»

Aquesta és la transcripció que ha fet Vilaweb de la proposta de resolució aprovada per amplíssima majoria avui al parlament de Catalunya. No hi ha dubte que es tracta d’una declaració que fins a fa ben poc temps no hauríem imaginat que es pogués produir en un temps tan breu. Qualificar-la com a històrica és una hipèrbole pròpia del llenguatge periodístic, però és cert que marca molt clarament la intenció d’impulsar un procès d’emancipació nacional, democràtic i pacífic.

No és irrellevant que les úniques forces polítiques que si han oposat siguin la dreta i la ultradreta amb representació parlamentària. I és significatiu que els únics arguments siguin del tipus: “l’endemà de la independència a Catalunya no hi tornarà a sortir el sol!”. Caldria que se serenessin, doncs no voldríem que convertissin la seva festa nacional en un espectacle propi de les celebracions de la roja .

En l’extrem més oposat, l’esquerra independentista extraparlamentària (CUP) sembla que comença a reaccionar. Malhauradament, segrestada en un discurs pseudoradical proper a la paròdia dels Monty Python a “La vida de Bryan”, i per tant, oposada al procés, ja que no hi ha pitjor enemic del Front popular judaic que el Front judaic popular. L’única cosa positiva del fet que puguin aconseguir representació parlamentària és que, per bé o per mal, hauran d’actuar i això pot deixar-ne al descobert la solidesa o fer paleses les misèries. En el primer cas podria ser l’inici d’una presència estable, duradora i combativa al Parlament, en el segon cas un experiment fracassat més.

Que el partit socialista (Psc) no acabi d’entendre quin pot ser el seu paper no vol dir que d’aquí a la realització d’aquest referendum no hagin aconseguit d’aclarir una línia política nacional, ni cal descartar una escisió que sumés a cadascuna de les opcions, nacional o autonomista. Un estat nou necessita un centre esquerra fort, més en el cas que neixi amb un centre dreta potent.

La renovació de les cúpules de la coalició eco-socialista (Icv-Eua), els ha permès sortir d’antics debats i entendre el que els socialistes no han entès: 1) no es pot recolzar ni postular la federació en solitari, per a federar-se en calen, com a mínim, dos; 2) no té sentit defensar l’autodeterminació dels pobles sense defensar la del teu poble; 3) no té sentit federar-se amb Espanya dins un context europeu que ha de tendir a la federació, i sí, en canvi, apostar per la federació europea. 4) En un estat més petit tindran més força per impulsar el propi model d’estat i, sobretot, no hauran de lluitar amb la dreta d’aquí i la dreta d’allà. Potser estan configurant el centre esquerra que el partit socialista no sap o no pot defensar.

A esquerra republicana se li estan esgotant els arguments per a existir. Descartada la possibilitat commonwelthista, mitjançant la carta del rei espanyol, insinuada per Artur Mas fa uns dies, sembla clar que si arribem a ser un estat ho serem com a república. Assolida la independència i cedint tot l’espai d’esquerra mitjançant l’adhesió a Artur Mas, el partit republicà potser es disolgui en realitats més o menys afins seguint la tendència que pesi més a nivell personal. Per ara, però, està essent una excel·lent crossa del partit del president.

Tanmateix, el més increïble és el que està succeint en la coalició socialdemocristiana (Ciu) Gairebé sense saber ni com ni per què s’ha deixat de jugar a la puta i a la ramoneta i Artur Mas s’ha vestit d’Abraham Lincoln. Un supervivent nat com J. A. Duran i Lleida calla i deixa espai, sap que cal ser discrets i que la independència tot ho taparà i, en cas que el procés fracassés sempre podria erigir-se en la veu de la conciliació. El més divertit és que ara l’estelada ho amaga tot i potser Ciu aconseguirà que ningú, o gairebé, doni importància als casos de corrupció importantíssims, a la gestió clientelar i a molts altres dels vicis d’un partit que només és la cara amable d’una elit econòmica tan depredadora com la de qualsevol altre país, per bé que potser més refinada que la dels nostres veïns. Si no fos per la convicció que demostra i la solidesa d’un discurs que sembla que es creu, sobretot quan respon al Pp, es diria que Artur Mas per tal de tapar totes les vergonyes només ha trobat un camí: la independència. Ara bé, al president cal reconèixer-li que està essent impecable en el plantejament i segurament sap coses que nosaltres ignorem dels senyors Abertis, La Caixa i Gasnatural.

Dit això, aquest no és l’escenari que molts de nosaltres ens imaginàvem. Segurament perquè no sabíem quin escenari imaginar però ara som al ball i cal ballar. Catalunya des de la restauració de la Generalitat ha tingut diversos problemes. El primer l’Espanya deslleial que tan bé caricaturitzava la Trinca a la cançó del Farwest. El segon és un etern govern de dretes. I el tercer és que les esquerres no han estat a l’alçada quan ha calgut. Els catalans fonamentalment n’hem tingut un: que hem estat utilitzats permanentment des de Madrid i des de Barcelona. Qualsevol lluita, aquí ha estat una doble lluita, pels drets nacionals i pels drets socials. Suposo que som uns quants els qui pensem que ja fóra hora que poguessim deixar d’enarborar la bandera per tal de concentrar-nos en la lluita pels drets socials. Així doncs, benviguda sigui la independència que podrem despenjar l’estelada del balcó i desar-la al calaix per tal de poder-la ensenyar als nets. Aquell mateix dia ens podrem concentrar només a lluitar pels nostres drets socials. Ja veurem, quan no hi hagi un Madrid que tot ho tapi quina és la resposta de la dreta que ens governa.

Carta a un rei, des de Catalunya

‘No sóc el primer i amb seguretat no seré l’últim entre els catalans* que pensa que en la difícil conjuntura econòmica, política i també social que vivim és imprescindible que interioritzem dues coses fonamentals.

La primera és que només superarem les dificultats actuals si actuem units, caminem junts, unim les nostres veus, remem alhora. Ens trobem en un moment decisiu per al futur d’Europa i de Catalunya* i per a assegurar o arruïnar el benestar que tant ens ha costat d’aconseguir. En aquestes circumstàncies, el pitjor que podem fer és dividir forces, encoratjar dissensions, perseguir quimeres, aprofundir ferides. No és una bona època per a escodrinyar les essències ni per debatre si són gossos llebrers o conillers els qui amenacen el nostre model de convivència. És una època, per contra, més adequada per a l’acció decidida i conjunta de la societat, a tots els nivells, en defensa del model democràtic i social que entre tots hem elegit.

La segona és que, des de la unió i la concòrdia, hem de recuperar i reforçar els valors que s’han destacat en les millors etapes de la nostra complexa història**: la feina, l’esforç, el mèrit, la generositat, el diàleg, l’imperatiu ètic, el sacrifici dels interessos particulars en nom de l’interès general, la renúncia a la veritat en exclusiva.

Aquests són els valors d’una societat sana i viva, la societat que volem ser i on volem ser per superar, entre tots, les dificultats que vivim avui.

Visca la República, visca Catalunya, visca la república catalana*** ‘

Evidentment això és una ficció. El text original ha estat publicat avui pel rei d’Espanya, Juan Carlos I de Borbón Borbón. De l’original, en espanyol, han estat substituïdes les paraules ‘espanyols’ i ‘Espanya’ per ‘catalans’ i ‘Catalunya, per lògica interna de la nova versió ha estat suprimida la frase **’i que van brillar en particular en la nostra transició democràtica’, i s’afegit una aclamació final*** inventada però probable en un context d’un estat català lliure i republicà.

Curiosament el text funciona igualment de bé ponsant-hi espanyol o català, i funcionaria igualment bé si hi poséssim francès, bretó, basc o alemany. En aquest sentit puc afirmar que com a català estic completament d’acord en el fet que units estarem millor. Però vull afegir que crec que són els individus i els pobles els qui han de poder decidir en cada moment amb qui volen anar junts, i no la història més o menys recent o més o menys llunyana. Ara, sr. Juan Carlos, molts catalans estem decidint que no volem anar junts amb Espanya sinó amb Europa i com a catalans, i vostè, ja em perdonarà, no pot fer-hi res.

Bé, algú com vosté pot intentar moltes coses i pot ser molt perillós. Algú que per mantenir-se en el poder va ser capaç de rebutjar son pare, possiblement matar un germà, jurar els “Principios del Movimiento” i entabanar els seus col·laboradors perquè li organitzessin un cop d’estat que després havia de frustrar, algú així, podria tenir la temptació d’usar l’exèrcit, que vostè comanda, i altres fils per tal d’aturar un moviment que, fins ara, s’ha caracteritrzat per haver estat clar i pacífic.

Podria intentar d’altres vies, i potser pensa que aquesta carta n’era una. Desgraciadament vostè, però, és d’una estirp, la borbònica, que només entén el poder com a absolut, personal, i homogeni. No li ha passat pel magí, suposo, escriure la carta en català per tal de guanyar-se els, des del seu punt de vista, espanyols desafectes. La seva col·lega britànnica, en canvi, les té més clares aquestes coses.

Potser el més grotesc de la seva carta, però, sigui el seu inici “no seré l’últim entre els espanyols”. Si jo fos espanyol estaria profundament disgustat pel fet que un senyor nascut a Roma, educat a Friburg i Estoril, que a casa parla en anglès, i que només ha mirat sempre pel seu únic i exclusiu interès, tal i com es veurà amb les seves inversions i comptes en paradissos fiscals el dia que deixi de ser inviolable i no sotmès a responsabilitat, utilitzi l’espanyolitat per tal de seguir mantenint els seus privilegis. Desprès de l’episodi de l’elefant, que vostè parli de “el benestar que tant ens ha costat d’aconseguir” és encara més insultant.

Benvolgut senyor Juan Carlos, espero poder deixar de ser súbdit seu ben aviat i espero que pel bé dels espanyols un dia o altre sigui investigat i, si és necessari, processat per tot allò que ha fet contra la nació que per mandat preconstitucional representa.

Visca la república catalana.

MANIFEST DEL CONSELL DE DEPARTAMENT D’HISTÒRIA DE L’ART DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA DAVANT LA SITUACIÓ GENERAL UNIVERSITÀRIA I LA VAGA INDEFINIDA DELS ESTUDIANTS

Reprodueixo tot seguit el manifest acordat avui al Consell de Departament d’Història de l’Art en contra de l’atac al sistema públic d’universitats. No cal dir que hi estic directament implicat i que el recolzo totalment.

«Els professors, el personal d’administració i els estudiants d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, reunits en Consell de Departament,

conscients de la importància de la Universitat per a crear una societat més justa i una ciutadania més lliure,

davant l’evidència que tant el Gobierno de España -mitjançant el decret 14/2012- com el Govern de Catalunya -mitjançant els pressupostos- estan atacant aquesta institució amb el pretext de l’eficiència,

conscients que la resposta del nostre rector ha estat, fins ara, complaent amb aquests intents de capgirar la funció de la Universitat com a creadora del saber,

davant l’evidència que l’estratègia dels legisladors passa per exigir i prometre qualitat sense proporcionar els recursos que la

Joan Brossa per a la revista D’Art

permetin

Hem decidit

Rebutjar el Real Decreto-ley 14/2012 i l’aplicació que la Generalitat de Catalunya en fa a la Llei de Pressupostos, i mobilitzar-nos per aconseguir una reducció de les taxes universitàries a un preu que sigui assequible per a tot l’alumnat.

A més, exigim

1. Que s’implanti d’una vegada per totes un sistema de beques real finançat pels pressupostos públics, sense que això serveixi per encobrir l’increment desmesurat de les taxes.

2. Que es compleixin les proporcions professor-alumne previstes per al nou títol de Grau de manera que es pugui impartir una docència de qualitat.

3. Que la universitat es governi per òrgans formats per estudiants, personal d’administració i professors, en adequades condicions d’autonomia.

4. Que s’aturi la tendència a una burocratització de la universitat que la fa més ineficaç en les tasques que li són pròpies.

5. Que el professorat en situació laboral precària pugui assolir una estabilitat professional justa. No és acceptable que personal d’altíssima formació estigui cobrant sous de 400€ per a una feina equiparable a la dels col·lectius de professorat estable.

6. Que els estudis universitarisno siguin mesurats únicament seguint criteris de rendibilitat econòmica. La

no es desenvoluparà plenament si es releguen estudis com els d’Història de l’Art. Escanyar aquest àmbit de coneixement és limitar el futur de la nostra societat també des d’un punt de vista econòmic.

Els estudiants, els professors i el personal d’administració del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona

Barcelona, 5 de juny de 2012 »

14/2012

Els objectius no poden ser més lloables: qualitat, qualitat, qualitat i eficiencia. És sospitosa la progressivitat per tal d’apropar el preu pagat al cost real. Això amb els servicios públicos indispensables, no es feia mitjançant una bona gestió dels impostos??

En la actual conyuntura económica se hace necesario la eficiencia de las Administraciones Públicas […].

En materia de educación, el objetivo común perseguido es proporcionar a las administraciones educativas un conjunto de instrumentos que permitan conjugar los irrenunciables objetivos de calidad y eficiencia del sistema educativo con el cumplimiento de los objetivos de estabilidad presupuestaria […].

Las medidas propuestas afectan a todos los niveles educativos […] y combinan medidad de carácter excepcional […] con otras de carácter estructural que introducen novedades que contribuirán decisivamente a mejorar de forma permanente la eficiencia del sistema educativo español.

[…] en el ámbito de las Universidades se determina la actividad docente a desarrollar por el personal docente e investigador […] que se gradúa en atención a la intensidad y excelencia de su actividad investigadora […]; se adecua el régimen económico y financiero de las Universidades públicas el principio de estabilidad presupuestaria, se fijan umbrales en los precios públicos para aproximar gradualmente su cuantía a los costes de prestación del servicio, tomando asimismo en consideración el esfuerzo académico; y se somete expresamente la incorporación de personal de nuevo ingreso a la normativa básica en materia de oferta de empleo público[…]

Se trata, en definitiva, de introducir importantes elementos de racionalidad y eficiencia en el sistema educativo, que redundarán en una mejor prestación de este servicio público indispensable.

Però resulta que aquells desitjos tan lloables no eren fruit de la bona disposició del legislador, que en aquest cas coincideix amb l’executor, sinó al fet que cal ajustar els números perquè Europa ens ho demana. Això sí, malgrat tot “se ha salvaguardado el contendio esencial del derecho a la educación”. Excusatio non petita accusatio manifesta!

Las medidas […] imprescindibles para […] con el compromiso de déficit de la Union Europea […]. Por otra parte, se respetan los limites constitucionalmente establecidos […] y, singularmente, se ha salvaguardado el contenido esencial del derecho a la educación regulado en el articulo 27 de la Constitución.

El professorat que compleixi amb la seva obligació de fer recerca no tindrà tanta docència. Ben pensat i molt just, per què el primer nivell de transmissió de la recerca és la docència universitària, però per a poder fer bona recerca sovint cal redimensionar la docència.

Dedicació del professorat

Con carácter general, el personal docente e investigador funcionario […] con dedicación a tiempo completo […] en cada curso un total de 24 créditos ECTS.

No obstante […] podrá variar en fucnión de la activada investigadora reconocida […].

Deberá dedicar […] un total de 16 créditos ECTS […]:

TU, TEU, CEU con tres o más evaluaiones positivas consecutivas […] la más reciente en los últimos seis años.

CU con cuatro o más evaluaciones positivas […] la más reciente en los últimos seis años.

[…] cuando se hayan superado favorablemente cinco evaluaciones.

Però resulta que la cosa no és tan ideal, doncs els qui no fan recerca o no poden haver fet recerca són castigats a fer docència. És a dir, la docència a la Universitat és un càstig per als mals investigadors? Si són mals investigadors o no ho són, què hi fan a la Universitat? Hi ha alguna cosa que no lliga.

Deberá dedicar un total de 32 créditos ECTS […] quien:

[…] no haya sometido a evaluación el primer periodo de seis años de actividad investigadora o que haya obyenido una evaluación negativa de dicho periodo.

[…] transcurrido más de seis años desde la última evaluación positiva.

I ara ve el problema gros i on més difícil és veure la voluntat de garantir el dret a la educació i la igualdad de todos los españoles.

Preus

[…] precios públicos por servicios académicos […].

1º Enseñanzas de Grado: los precios públicos cubrirán entre el 15 por 100 y el 25 por 100 de los costes en primera matrícula; entre el 30 por 100 y el 40 por 100 de los costes en segunda matrícula; y entre el 90 por 100 y el 100 por 100 de los costes a partir de la cuarta matrícula.

2º Enseñanzas de Máster, idem

Ni tan sols s’insinua un canvi substancial en el sistema de beques, però com sempre el mort anirà a parar a les Comunitats Autònomes. Quines seran les que pagaran més plats trencats??

Beques

Los Presupuestos Generales del Estado financiarán la cantidad que corresponda al límite inferior de la horquilla establecida para el precio pública de cada enseñanza.

Las Comunidades Autónomas financiarán íntegramente con cargo a sus presupuestos la diferencia entre el precio público que fijen y el límite mínimo que corresponda a cada enseñanza.

Este real Decreto-ley tiene carácter de legislación básica y se dicta al amparo de las competencias que […] reservan al Estado en materia de regulación de las condiciones básicas que garanticen la igualdad de todos los españoles en el ejercicio de los derechos y en el cumplimiento de los deberes[…].

Dado en Madrid, el 20 de abril de 2012

El Presidente del Gobierno Mariano Rajoy Brey

Juan Carlos R.

Es força decebedor estar sotmesos als dictats dels dos personatges que signen el Real-Decreto Ley, diria que gairebé lamentable. Ho ha de ser per a tots els espanyols, per als qui no ens enconsiderem és, a més, feixuc, opressiu. La sensació és d’ofegament leeeent, sense cap possibilitat que la cosa canvïi, fins a l’extenuació.

Amb aquest decret es mina de manera increïblement brutal el dret a la formació universitària. Bé sigui per la separació que genera entre docència i recerca i l’atac a l’autonomia de cada universitat, que en molts casos ja estaven generant elements d’equilibri per a garantir totes dues coses. Bé sigui perquè, com sempre, algú s’ha oblidat que la qualitat passa per disposar dels recursos necessaris per a poder aplicar els programes. Bé sigui, sobretot, perquè s’impedirà a la major part dels estudiants de seguir amb els estudis atès que, malgrat ells o els seus pares, probablement paguin prou impostos per a fer funcionar el sistema, el sistema els exclou amb càrregues directes inasumibles, ni tan sols a curt termini.

Seria fantàstic poder decidir sobre totes aquestes coses sense el llast d’una Corona i un Estat que estan mostrant la seva cara més agressiva i que des de Catalunya rebem i rebrem doblement, com a treballadors i com a catalans.

L’engany del dia 30

Aquesta setmana el president Mas es reunirà amb els partits de l’arc parlamentari per tal de consensuar, això s’està transmetent des de fa dies, un acord majoritari per tal d’anar a negociar amb el president espanyol, el sr. Rajoy, un canvi substancial en el sistema de finançament de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Fins aquí la ficció político-mediàtica.

Molts ciutadans no podem evitar de pensar que en aquesta ocasió, com en tantes altres, re no canviarà, que tots els qui es trobaran per parlar el dia 30 ja tenen decidides les seves posicions i que aquestes són fruit, en molts casos, dels interessos de cada formació, sovint inconfessables, i que ningú no escoltarà ningú. Una vegada més.

La novetat de tot aquest foc d’encenalls és que algú podria creure que la coalició de govern, Convergència i Unió, ha decidit encapçalar una revolta contra l’Estat espanyol que, aquesta vegada sí, hauria de culminar en la independència de Catalunya. Potser cal recordar com la Lliga regionalista va acabar donant suport al general sublevat, F. Franco, i la burgesia catalana, i a l’eixample de Barcelona se’n recorden bé, va acabar oferint les aŀliances de matrimoni per tal de finançar el “alzamiento”. Però aquestes són, tal vegada, velles històries.

CiU, senzillament, ha sabut sempre que per tenir centralitat a Catalunya cal desplaçar-se amb el propi centre. Només això justifica l’actual accent sobiranista i, fins i tot els grinyols de la coalició, amb un dels socis, democristià, subjugat per un dels polítics possiblement més foscos i llest del panorama actual, J. A. Duran i Lleida. També saben que millor controŀlar el procés i sobreviure que quedar-ne al marge, una actitud de dretes clàssica.

La coartada econòmica, a més, justifica ara aquests moviments. Però desenganyem-nos, CiU defensa uns interessos de clase i una consciència de classe més potents que els que hagués pogut exhibir qualsevol partit comunista als anys trenta. La independència per aquesta via només arribaria en el moment que aquesta oligarquia dirigent veiés perillar el propi statu quo. Per què haurien de voler CiU o el Partit popular, recentment català, contrariar Abertis, La Caixa, Gas Natural i un llarg etcètera si són ells mateixos? Per què haurien d’intervenir en el mercat immobiliari o Ferrovial, si en són els propietaris?

Lògicament es tracta, en el cas d’aquests dos partits, del cas més extrem, del greix que fa rodar el sistema. D’altres forces polítiques, tanmateix, no són alienes a aquests processos. Com més gran és el nombre de diputats, més despesa ha calgut per arribar a obtenir-los però també major capacitat es té per decidir i és sabut que qui treballa amb oli les mans se n’unta.

Modestament, crec que l’error és condemnar la política i els polítics. Polítics ho som tots i tots fem política des del moment en que intervenim per a millorar, cadascú segons el propi criteri, en els afers de la poleis. El problema és quan els polítics esdevenen representants, no de la voluntat dels ciutadans que els voten o no, sinó de corporacions i empreses, és a dir representants comercials. Per comptes de vetes i fils ara toca vendre sobiranisme – cadascú el seu–, la nació que sigui o el concert econòmic. I vendre’ls literalment, no ho oblidem

De raons per a la independència dels Països catalans n’hi ha moltes, les menys importants són les econòmiques. Uns Països catalans independents seguirien pagant peatges, per la senzilla raó que tenir autopistes és un luxe; seguirien pagant impostos, potser tants com ara perquè ens hem acostumat a uns serveis públics de molt nivell i això també és un luxe. Potser, però només potser, l’ús d’aquests recursos econòmics seria més eficient i, se’ns dubte, en un primer moment la supressió d’un espoli fiscal que ja fa temps hauria d’haver estat denunciat davant de la Unió Europea, que és després dels Països catalans la principal perjudicada, podria alleugerir la caixa pública. Però desenganyem-nos dirigits per representanrs comercials, i no per polítics de debó, els problemes de debó persistirien. Només cal veure els desvergonyits desoris del País Valencià o les Illes o el més senyorivol cas català.

Poder decidir quina educació donem als nostres fills i als nostres adults, quin tipus de model sanitari hauria de vetllar per la nostra salut, com garantim que tothom tingui un habitatge digne, com treballem i com superem la pèrdua de la feina, com garantim que els més vulnerables no estiguin desemparats, si ens cal o no un exèrcit, com ens posem d’acord amb les Illes i el País Valencià per anar plegats –o si més posar-nos d’acord en qüestions bàsiques– o com contribuim a generar coneixement per a preparar un futur millor, aquestes són les coses que uns Països catalans independents farien millor. Però totes aquestes fites, actuar en tots aquests àmbits, només seria possible substituïnt els actuals representants comercials per veritables polítics. Quins? Doncs tots i cadascun dels ciutadans preocupats pel que els envolta.

 

La tirania monolingüe

Em van batejar per força en néixer i per força van haver-me de posar Carlos perquè un nom en català no era acceptat. Potser caldria recordar, doncs, que el català l’any 1970 era una llengua prohibida i perseguida. Ma mare encara m’anomena Carlos, i en té tot el dret. Des que en tinc 18, però, el meu nom va esdevenir oficialment Carles. Tanmateix encara trobo qui em demana si és el que surt al carnet d’identitat, en realitat diuen DNI, i qui pensa que pot dir-me Carlos o Carles (curiosament no Charles o Carlo o Karl).

Atès que la meva escola, el “Colegio Nacional Victor Pradera-Calvo Sotelo”, essent “nacional” i essent “V. Pradera” i “C. Sotelo” no va fer la Transición fins a mitjan dels 80 en que va esdevenir “Escola Pública Francesc Macià” el català va ser per a mi una llengua desconeguda dins l’àmbit escolar. Això va comportar-me problemes en arribar a l’Institut, però em sembla que els he anat resolent, amb el temps. Fins aquell moment per a mi el català havia estat una llengua familiar i, per tant, exempta d’errors, gramàtica i sense formes escrites. Per al meu pare encara és així doncs nascut l’any 45, MAI, ha pogut ser educat en català: parla un català de barri, barreja de les Corts de Barcelona i d’alguna part de València, però no és capaç d’escriure’l. Ma mare, filla d’immigrants de Múrcia i Andalusia i “educada” a les Cases Barates de la Zona Franca, amb prou feines llegeix i escriu, la seva llengua és el castellà i amb el temps el català l’acabat aprenent, tot i que rara vegada el parla perquè s’avergonyeix.

A casa amb els meus germans sempre hem parlat català i també amb el meu pare, potser influència dels avis paterns, o ves a saber per què. Amb ma mare tots parlem en castellà, però no crec que mai s’hagi sentit exclosa de les nostres converses.

La meva companya és italiana, de la Toscana, parla un excel·lent italià i un divertit dialecte (Chianino) de la zona d’Arezzo. Al seu costat he après un excel·lent italià i també una mica de dialecte. Ella de català n’ha après poc perquè la nostra llengua afectiva és l’italià amb què ens vam conèixer. Tot i que a Barcelona hi hem estat ben poc i al principi va ser difícil per a ella, ara és capaç de seguir les converses a taula parada en què s’alterna sense complexos el català i el castellà, sense gaire dificultats. S’acaba d’inscriure en un curs de la junta de normalització lingüística, ja li he dit que el problema el tindrà per a què la gent, a Barcelona, li parli en català, doncs com es pot comprovar cada dia, als estrangers, encara que insisteixin, se’ls parla en castellà. Deu ser que el saben millor que no pas el català!

Acabem de tenir una filla. En quina llengua li hem de parlar? Per a sa mare és tan innatural no parlar-li en italià com a mi no fer-ho en català. Fins i tot les seves cosines, de Barcelona, que estan en aquella fase en què el català i el castellà es barregen, però que tendeixen clarament cap al castellà, em van demanar si li parlaria en català sinó, ¿com podrien parlar amb la seva nova cosineta? I el castellà, doncs l’aprendrà parlant amb l’àvia i a l’escola, i tindrà la sort de ser trilingüe des del naixement. Tant de bo tingués un tiet xinès o marroqui per aprendre altres dues llengües!

Com es pot comprovar, doncs, la vida d’algú com jo, que deu ser no massa diferent de la de molts catalans, és força complexa des del punt de vista lingüístic. Aquesta complexitat m’ha fet ser, en la pràctica i amb el temps, trilingüe. Ara bé si em demaneu quina és la meva llengua us diré que és el català, podria haver estat el castellà i ignoro per quin motiu no ho ha estat, doncs al cap i a la fi és la meva llengua materna.

Només he tingut problemes quan: m’he trobat amb algun taxista que després de 30 ò 40 anys d’estar a Barcelona encara no havia estat capaç d’aprendre ni a dir ‘Bon dia’; algun policia nacional al qual li va fer tanta gràcia que em digués Carles que no va tenir cap problema a fer-me passar una hora a comissaria; i amb tota la gent monolingüe, normalment espanyols, que no poden entendre que una persona pugui saber, naturalment, més d’una llengua.

Són tots aquests els qui amb l’excusa de la llibertat individual segresten amb la connivència i sota l’empara de l’Estado Español la llibertat de milions de persones que no som monolingües i que no tenim problemes per parlar el que calgui allà on calgui però que no ens agrada que a casa nostra ens diguin què hem de parlar, quan i com. A tots aquests dedico aquesta nota que probablement no seran capaços de llegir ni entendre. A tots aquests i molt especialment a les tres famílies que pretenen posar de genolls tot un sistema escolar, utilitzant els propis fills, mentint i utilitzant un sistema judicial que enfonsa les seves arrels en les clavegueres del més ranci i provincià tardofranquisme judicial. Com dirien ells: ¡Va por ustedes!