Catalunya-Europa

«La reunificació alemanya (Deutsche Wiedervereinigung) va ocórrer el 3 d’octubre de 1990. […] L’Alemanya reunificada va romandre com a membre de la Comunitat Europea (que després es convertiria en la Unió Europea) i de l’OTAN.
[…]
El cost de la reunificació ha estat una càrrega feixuga a l’economia alemanya i ha contribuït al alentiment del creixement econòmic en anys recents. Els costos de la reunificació han estat estimats en €1,5 bilions, la qual cosa és major que el deute nacional de l’estat. La primera causa va ser la debilitat de l’economia d’Alemanya Oriental i les taxes modificades de conversió del marc alemany oriental i el marc alemany occidental que provocarien una manca de competitivitat de les indústries orientals. Encara avui dia hi ha transferències especials de €100.000 milions cada any per “reconstruir” Alemanya Oriental. La taxa d’atur ha pujat al territori d’Alemanya Oriental al 20%. Milers d’alemanys orientals han emigrat cap als territoris occidentals per trobar feina.» (Font: viquipedia)

Siguem seriosos. Un dels trasbalsos més espectaculars de l’Europa de finals del segle XX, d’una Europa que encara no era Unió Europea però ja era Comunitat Econòmica Europea, una Europa en què encara no hi havia Euro però ja hi havia ECU, va ser la reunificació Alemanya. He extret dos paràgrafs que em semblen significatius del text de viquipèdia. Se’ns dubte és més complet el text de wikipedia. No m’interessa tant la precisió o major extensió de les dades com el fet objectiu de com n’era de complex un procés de reunió territorial que no només tenia en contra gairebé tots els veïns europeus (França, Polònia, la Unió Soviètica) sinó poderosos opositors (Israel).

Des d’un punt de vista econòmic el procés era “ruïnós”. De fet m’agradaria saber què hi ha en la crisi econòmica europea actual que tingui a veure, si és que hi és, amb aquella reunificació. Sens dubte el procés va condicionar extraordinàriament l’economia alemanya i les seves tries, fet que cal no menystenir si pensem en com n’és de depenent de les decisions alemanyes i la seva cancellera el BCE.

Només des d’un punt de vista demogràfic, la reunificació va suposar incrementar els 61,4 milions d’habitants amb què comptava la República federal d’Alemanya a finals dels anys 80 amb altres 16,7 milions d’habitants de la República democràtica.

I malgrat tot… Alemanya segueix essent un estat reunificat, tots aquests canvis es van fer sense haver de sortir de l’OTAN i sense moure’s, és més liderant, la Comunitat Econòmica Europea.

És clar que en geopolítica l’única norma vàlida és que tot si val i que es depèn de les aliances que es puguin teixir, dels suports que obtinguis i del nombre d’enemics que tinguis o et creis. Precisament per això, sentir en els darrers dies, alguns “polítics” espanyols fent prediccions del futur d’una Catalunya independent al si d’Europa, fa, si més no, somriure.

Catalunya no és Alemanya i, per tant, no és equiparable el què pot fer a nivell diplomàtic. Potser, però, en la situació actual Alemanya estaria més còmode amb una Catalunya no segrestada financerament per Espanya. Això podria convertir-la en una potent aliada. Depèn de què pesi més en els actuals interessos alemanys: un nucli productiu fort al sud d’Europa o un efecte crida en els seus propis länder. Segons sigui l’un o l’altre Catalunya tindrà un potent aliat europeu o no.

No hi ha dubte que tot aquest raonament entra dins una lògica de capitalisme extrem que exemplifica millor que ningú el model actual Alemany, que sagna la resta d’estats europeus per tal de protegir la seva economia. No és el meu model. Tampoc la pertinença a la OTAN, o millor dit, l’existència de l’OTAN és un fet que m’agradi. Ni tan sols la pertinença a aquesta Europa del capital. Ara bé, em sembla que no és pot exigir tot i ara. Això està molt bé des d’un discurs demagògic de pseudo-esquerres, d’aquella esquerra que exigeix perquè sap que no haurà de governar. Potser per la meva formació, molt propera a l’arqueologia, sé que només es pot aixecar un estrat a cada pas, altrament destrueixes el jaciment. En el moment present hi ha molts problemes i cadascú té la seva manera per resoldre’ls. La meva convicció és que una Catalunya estat dins Europa és molt millor per a Catalunya i per a Europa que una Catalunya sacrificada a l’altar de la pàtria espanyola. Un cop resolta la qüestió nacional no només es resoldrà un gran contenciós fiscal sinó que els treballadors tindran un interlocutor, el govern català i per tant una veu que els representi a Europa, i no dos un dels quals sempre, i cal subratllar sempre,hostil com ara.

Catalunya pot ser i pot fer el que ens proposem que sigui i facide. Tot depèn del nivell d’implicació i sacrifici que estiguem disposats a fer. Però alerta, no fer res, tal i com estem veient de manera aguda en els darrers anys, també suposa un sacrifici, sobretot per als més dèbils. Una opinió adversa dels veïns europeus es contraresta amb una demostració del tarannà i les intencions d’un estat català al si de la Unió Europea. Per sort això fa molts anys que des d’Europa ho veuen. No es pot dir el mateix, probablement, d’Espanya.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: