La tirania monolingüe

Em van batejar per força en néixer i per força van haver-me de posar Carlos perquè un nom en català no era acceptat. Potser caldria recordar, doncs, que el català l’any 1970 era una llengua prohibida i perseguida. Ma mare encara m’anomena Carlos, i en té tot el dret. Des que en tinc 18, però, el meu nom va esdevenir oficialment Carles. Tanmateix encara trobo qui em demana si és el que surt al carnet d’identitat, en realitat diuen DNI, i qui pensa que pot dir-me Carlos o Carles (curiosament no Charles o Carlo o Karl).

Atès que la meva escola, el “Colegio Nacional Victor Pradera-Calvo Sotelo”, essent “nacional” i essent “V. Pradera” i “C. Sotelo” no va fer la Transición fins a mitjan dels 80 en que va esdevenir “Escola Pública Francesc Macià” el català va ser per a mi una llengua desconeguda dins l’àmbit escolar. Això va comportar-me problemes en arribar a l’Institut, però em sembla que els he anat resolent, amb el temps. Fins aquell moment per a mi el català havia estat una llengua familiar i, per tant, exempta d’errors, gramàtica i sense formes escrites. Per al meu pare encara és així doncs nascut l’any 45, MAI, ha pogut ser educat en català: parla un català de barri, barreja de les Corts de Barcelona i d’alguna part de València, però no és capaç d’escriure’l. Ma mare, filla d’immigrants de Múrcia i Andalusia i “educada” a les Cases Barates de la Zona Franca, amb prou feines llegeix i escriu, la seva llengua és el castellà i amb el temps el català l’acabat aprenent, tot i que rara vegada el parla perquè s’avergonyeix.

A casa amb els meus germans sempre hem parlat català i també amb el meu pare, potser influència dels avis paterns, o ves a saber per què. Amb ma mare tots parlem en castellà, però no crec que mai s’hagi sentit exclosa de les nostres converses.

La meva companya és italiana, de la Toscana, parla un excel·lent italià i un divertit dialecte (Chianino) de la zona d’Arezzo. Al seu costat he après un excel·lent italià i també una mica de dialecte. Ella de català n’ha après poc perquè la nostra llengua afectiva és l’italià amb què ens vam conèixer. Tot i que a Barcelona hi hem estat ben poc i al principi va ser difícil per a ella, ara és capaç de seguir les converses a taula parada en què s’alterna sense complexos el català i el castellà, sense gaire dificultats. S’acaba d’inscriure en un curs de la junta de normalització lingüística, ja li he dit que el problema el tindrà per a què la gent, a Barcelona, li parli en català, doncs com es pot comprovar cada dia, als estrangers, encara que insisteixin, se’ls parla en castellà. Deu ser que el saben millor que no pas el català!

Acabem de tenir una filla. En quina llengua li hem de parlar? Per a sa mare és tan innatural no parlar-li en italià com a mi no fer-ho en català. Fins i tot les seves cosines, de Barcelona, que estan en aquella fase en què el català i el castellà es barregen, però que tendeixen clarament cap al castellà, em van demanar si li parlaria en català sinó, ¿com podrien parlar amb la seva nova cosineta? I el castellà, doncs l’aprendrà parlant amb l’àvia i a l’escola, i tindrà la sort de ser trilingüe des del naixement. Tant de bo tingués un tiet xinès o marroqui per aprendre altres dues llengües!

Com es pot comprovar, doncs, la vida d’algú com jo, que deu ser no massa diferent de la de molts catalans, és força complexa des del punt de vista lingüístic. Aquesta complexitat m’ha fet ser, en la pràctica i amb el temps, trilingüe. Ara bé si em demaneu quina és la meva llengua us diré que és el català, podria haver estat el castellà i ignoro per quin motiu no ho ha estat, doncs al cap i a la fi és la meva llengua materna.

Només he tingut problemes quan: m’he trobat amb algun taxista que després de 30 ò 40 anys d’estar a Barcelona encara no havia estat capaç d’aprendre ni a dir ‘Bon dia’; algun policia nacional al qual li va fer tanta gràcia que em digués Carles que no va tenir cap problema a fer-me passar una hora a comissaria; i amb tota la gent monolingüe, normalment espanyols, que no poden entendre que una persona pugui saber, naturalment, més d’una llengua.

Són tots aquests els qui amb l’excusa de la llibertat individual segresten amb la connivència i sota l’empara de l’Estado Español la llibertat de milions de persones que no som monolingües i que no tenim problemes per parlar el que calgui allà on calgui però que no ens agrada que a casa nostra ens diguin què hem de parlar, quan i com. A tots aquests dedico aquesta nota que probablement no seran capaços de llegir ni entendre. A tots aquests i molt especialment a les tres famílies que pretenen posar de genolls tot un sistema escolar, utilitzant els propis fills, mentint i utilitzant un sistema judicial que enfonsa les seves arrels en les clavegueres del més ranci i provincià tardofranquisme judicial. Com dirien ells: ¡Va por ustedes!

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: