Reprendre la iniciativa

Suposo que com moltes altres persones no puc evitar de donar voltes i més voltes a la situació política dels darrers 3 mesos i 8 dies a Catalunya. Això motiva la ressurrecció (efímera?) d’aquest bloc.

El resultat d’empat numèric entre les dues opcions guanyadores de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la Candidatura d’Unitat Popular és insòlit, però vull subratllar el fet que es tracta de les dues opcions guanyadores (i no perdedores) d’una llarga assemblea. No faré consideracions sobre el sistema orgànic de presa de decisions ni sobre el funcionament de l’assemblea. No endevades vaig sortir voluntàriament de la CUP fa un parell d’anys, però com a votant sí que crec tenir el dret a opinar.

Em sembla evident que en el resultat d’ahir, el 100% dels presents va votar com a prioritari un acord per un full de ruta acordat amb Junts pel Sí amb o sense Mas. Entenc, per tant, que la discrepància gira al voltant de la figura d’A. Mas, però, parem-hi esment, és una discrepància mínima: els favorables a permetre la investidura d’A. Mas ho són en el benentès que es tracta d’un moviment estratègic per a poder encetar la legislatura i no per coincidència política i programàtica amb el candidat en funcions.

Com que la figura d’Artur Mas i Gavarró és la que genera aquesta dissensió analitzem una mica què hi gira al voltant. És obvi que, polític de professió, des que va ser regidor a l’ajuntament de Barcelona fins el 2015 la seva figura ha anat creixent en influència i ha anat evolucionant. Aquesta seva evolució és de tall ideològic o és mer oportunisme? Sens dubte hi ha una base ideològica catalanista que l’impulsa a demanar més autogovern però és evident que, com a bon supervivent, els tempos els els ha marcat l’oportunitat, i és en aquests destrets on es mou millor. No farà mai un pas que no li garanteixi una posició preeminent. Vol dir això que no desitja la independència de Catalunya? Crec que només vol dir que per ell, i l’estructura que el sustenta, la independència és només un mitjà, no l’únic, i no pas un objectiu. I és aquí, en el fet de menystenir l’adversari polític, on crec que rau l’error estratègic de la CUP.

El vot cap a Artur Mas possiblement es mou entre els qui volen seguretat i ordre (a qualsevol nivell) i els qui, tanmateix, no accepten el model castellà. Són votants a qui estaria bé mantenir la corona, els peatges d’Abertis o concertar escoles de l’Opus Dei, però no toleren o els incomoden ingerències sobre el català a l’escola, sobre el model català de comerç i empresa o sobre el finançament. Poden o no ser majoritaris però són nombrosos i, per tant, són imprescindibles en la fundació d’un nou estat. Amb una dreta fragmentada a Catalunya entre tres opcions (l’antiga CDC, PP i C’s) el fet que aquesta part sigui majoritària no només és important sinó essencial per a assolir la independència.

En aquests darrers anys sempre que ha pogut, Artur Mas ha mostrat l’esquer per a, tot seguit, trobar qui mossequés l’ham i li fes la feina. Així ha estat amb l’ANC i els successius 11 de setembre on, acollint-se al noble paper institucional, s’ha reservat de l’exposició pública; la CUP i els voluntaris durant el 9N; o ERC i els candidats independents el 27S. És més, un cop passada cadascuna d’aquestes “pantalles” (per usar la terminologia dominant) i contràriament al que indicava la il·lusió del resultat final sempre hi ha hagut un procés de dilació que ha servit per a preparar nous esquer. És just, per tant, el terme “pantalla” però no en la versió pop de videojoc sinó d’element que permet projectar llums i/o ombres, i sobretot que no ens permet veure què s’hi amaga darrera.

La sospita, a partir d’aquests indicis, que en el moment que pugui el sr. Artur Mas pactarà un acord a la baixa amb el Regne d’Espanya i la mediació d’empresaris (Freixenet, Pronovias, Abertis, La Caixa, Banc de Sabadell…) que depenen del regne és més que fundada. A. Mas, en realitat, s’està erigint en l’arbitre entre dues possibilitats econòmiques, la dels empresaris que depenen de Madrid i el BOE i la dels empresaris que sense Madrid i el BOE estarien molt millor. Efectivament, hi ha els ciutadans de Catalunya que han empès però no seran aquests els qui decidiran res, més enllà de les urnes: què pensem que passaria, com de fet ja està passant ara que només es parla de la formació de govern, amb una ANC apaivagada i sense mitjans de comunicació públics i privats parlant de la Independència de Catalunya com si fos una possibilitat real?

De tot això se’n pot concloure que el president en funcions treballa per reservar-se sempre la possibilitat de guanyar (és a dir, de sortir-ne indemne) sigui quin sigui el resultat. De fet ho ha repetit per activa i per passiva amb la frase bussines friendly que tant li agrada del win-win. Fixem-nos sinó en els darrers 3 mesos i 8 dies. Qui ha debatut, discutit, s’ha enfrontat i ha votat, mentre els partidaris de la independència teníem l’ai al cor? La CUP. On apareix JxS, CDC o Artur Mas en aquest escenari? Enlloc. És més, la CUP apareix com l’element intransigent i això és el que ressona a la premsa i a la xarxa, amplificat pels mil corifeus que circumden A. Mas. Això és el #pressingCUP. L’estratègia de comunicació la CUP la va començar a perdre quan, durant tota la campanya, va repetir fins quan no calia que la línia vermella era la investidura d’A. Mas com a president, possiblement per atraure vots de CSQP. Amb aquesta insistència el missatge cap al no-candidat va ser clar: n’hi ha prou de prometre la lluna des de JxS i no moure’s ni un mil·limetre respecte al candidat a president per tenir tota la iniciativa política. I així ha estat i segueix essent.

I mentrestant l’univers de la CUP, on la lluita interna pel control és llarga i ferotge, queda segrestat per la paraula “coherència”. Així la intransigència proverbial d’Endavant: sí a la Independència, però només si és el mateix dia per a tots els Països Catalans i en versió anticapitalista però sense que hagin de governar; xoca amb el possibilisme d’altres (Poble Lliure i no adscrits) que voldrien la Independència per poder treballar per a construir uns Països Catalans, possiblement a partir d’una Catalunya cada cop més anticapitalista. Vist des de fora aquesta “coherència” és només “intransigència”, falta de maduresa i, per damunt de tot, ha perdut la batalla de la comunicació amb A. Mas i omplirà les urnes de la propera marca de Podemos en cas d’eleccions anticipades.

Si la qüestió es pogués reduir al volàtil concepte de sentit d’Estat la solució seria tan simple, s’ha suggerit des de la CUP, com A. Mas fent un pas enrera. Efectivament, afegeixo, si el no-candidat acceptés de ser, per exemple, conseller d’exteriors en aquesta legislatura presidida per, un nom a l’atzar, N. Munté, i un cop obtinguda la independència es presentés com a candidat a 1r president de la República, obtindria el càrrec sense discussió. Però no es tracta de sentit d’Estat sinó de controlar la direcció dels esdeveniments explotant la contradicció interna de l’adversari. Per què hauries d’acontentar-te amb les engrunes si t’ofereixen la possibilitat d’obtenir tota la fogassa? Única citació d’aquest apunt; segons el tan celebrat estrateg xinès Sunzi, «Si utilitzes l’enemic per vèncer l’enemic seràs poderós». Clar i xinès!

Essent tant “coherents” el resultat és que la CUP no només fa el joc a A. Mas que apareix com el Pare de la Pàtria humiliat, una mena de Moisès al qual se li vol impedir d’entrar a la Terra promesa (com a l’original que, digueu-me si no s’ho mereixia després d’una pèssima conducció de 40 anys per un desert una mica més gran que Catalunya!). També fa el joc al gobierno del Regne d’Espanya que està guanyant la partida sense haver fet res més que esperar que esclatessin les contradiccions internes de l’adversari (vid. Sunzi). Fa el joc als empresaris contraris a la Independència que volen mantenir un statu quo capitalista salvatge. I aquesta és la paradoxa més gran de totes, si no s’investeix A. Mas el major beneficiat no serà el poble de Catalunya sinó els empresaris del BOE. Seria molt fàcil comprovar-ho. N’hi ha prou de permetre la investidura d’A. Mas i veurem com al Regne d’Espanya no triguen ni un segon a formar un govern d’unitat amb, com a mínim, PP, PSOE i C’s.

Explotem, per tant, les contradiccions internes de l’adversari JxS que en té tantes. Permetem la investidura d’A. Mas amb una moció de confiança pactada amb data. Aprovem el mínim pla d’emergència presentat per JxS del qual se’n beneficiarien tantes persones, per exemple, en condicions de pobresa energètica –aquest estiu nadalenc no durarà fins al març!–. I apretem en un parlament constituït i legislador per impulsar programes d’esquerra radical que no apareixen al full d’acord amb JxS tot obligant, de pas, els independents d’aquest partit, ERC i CSQP a decidir, votant al parlament i no opinant als diaris afins–, si donen suport a polítiques liberals o d’esquerres, si recolzen escoles bressol o concerts amb l’Opus Dei. Obliguem A. Mas al Parlament, davant tothom, a triar amb qui vol estar, si amb el poble de Catalunya i els empresaris per la Independència o amb el Regne d’Espanya i els empresaris del BOE. Cert, tot això passa per cedir 2 vots a JxS abans del 9 de gener, cosa que els resultats d’ahir permetrien, tot i que pugui semblar poc coherent per a una esquerra independentista i anticapitalista. Però si es tracta de coherència, aleshores no posem Coca-Cola en el càtering de l’Assemblea Nacional Extraordinària per decidir sobre el govern de la comunitat autònoma Catalunya.

Anuncis
  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: