Pàgina d'inici > Catalunya i Països Catalans, Espanya > La gran derrota del Partit Popular català i de la senyora Sánchez-Camacho

La gran derrota del Partit Popular català i de la senyora Sánchez-Camacho

Un cop acabades les eleccions es van sentir diverses veus lamentant-se de la inutilitat d’haver convocat unes eleccions. Ho van manifestar alguns dirigents del PSC, la inefable senyora Sánchez-Camacho, i l’original president de Ciutadans. Artur Mas, tot i la pèrdua d’escons i la relativa pèrdua de vots, va defensar la convocatòria, però era lògic, si no ho hagués fet hauria estat reconèixer un error greu. És interessant veure com va justificar-ne, però, la utilitat: el panorama s’ha clarificat, va dir aproximadament. I efectivament, el panorama s’ha clarificat.

És evident que ERC havia d’estar molt satisfeta, i la CUP, exultant. Per a aquestes dues formacions la convocatòria ha estat una oportunitat immillorable per a poder marcar perfil i recollir la sembra independentista en detriment de CiU. ICV-EUiA només podia estar moderadament satisfeta. És lògic que dins el bloc d’esquerres fos l’única que va criticar la convocatòria electoral. L’argument: CiU ja tenia, si hagués volgut, la majoria que li havia de permetre governar en clau independentista i tirar endavant el referendum. La lògica d’ICV-EUiA es basa en el seu paper d’única força d’oposició clara a CiU al parlament durant la darrera legislatura i durant la campanya. Des de llur punt de vista és cert que Artur Mas hauria pogut confegir una majoria, similar a l’assolida per a la resolució parlamentaria en favor del concert econòmic. A més, segurament ha resultat perjudicada per l’èmfasi posat en la qüestió nacional durant la campanya en detriment de la social, impedint-li de capitalitzar un nombre més alt d’escons. Hi ha però un error en el raonament d’ICV, error que s’ha repetit en les anàlisis, especialment del bloc espanyolista, tot i que en el cas d’aquest bloc potser és més adient parlar d’estratègia de comunicació que d’error.

En el parlament sorgit de les eleccions del 2010 només dues forces polítiques configuraven un hipotètic bloc independentista: els escons de SI (4) i els escons d’ERC (10). Si més no eren els dos únics partits amb escons que havien recollit aquesta proposta política. Convergència va mantenir-se fins a l’11 de setembre del 2012 com una força clarament regionalista o, si ho preferim, autonomista. La seva gran aportació al debat nacional, més enllà de la retòrica de la “transició nacional”, consistia en demanar una millora de finançament. És el que ha estat rebatejat durant els darrers mesos com a política de la Puta i la Ramoneta, tot i que segurament J. Pujol preferia molt més allò de “el peix al cove”. En el parlament del 2010, per tant, hi havia 14 escons sobre 135, un 10,4% del total, obtinguts amb uns plantejaments més o menys intensament favorables a la indepència.

Malgrat les declaracions d’aquest Janus bifront qué és Duran i Lleida, pocs dubtes pot haver ara que els votants de CiU, en aquesta darrera contesa electoral, han votat un plantejament independentista (malgrat la retòrica democristiana de les “estructures d’Estat”). Així, doncs, al parlament actual, d’escons obtinguts a partur d’un programa més o menys clarament favorable a la independència hi ha els de: CUP (3), ERC (21) i CiU (50). En total, doncs, 74, o el que és el mateix un 54,8% dels escons del parlament de Catalunya. Vist des de la distància que sovint no tenen els propis partits, un 40,4% més d’escons obtinguts amb plantejaments independentistes és un excel·lent resultat. De fet és la majoria extraordinària que demanava Artur Mas, pensant-se que obtindria una àmplia majoria absoluta.

Cert, es podria dir que, veient les reaccions dels darrers dies, no és clar que els 13 escons d’Unió Democràtica de Catalunya es comportin de la manera esperada pels votants de CiU. Sobre això només es pot dir que en aquesta democràcia imperfecta que patim els partits de govern sempre s’han caracteritzat per incomplir els programes electorals propis. I això podria no ser una excepció en aquest cas, tot i que, donat el focus d’atenció, el resultat podria ser de conseqüències dramàtiques per a UDC, en concret, i CiU, en particular. Potser per això és tant interessant, sociològicament, el resultat de les eleccions: la majoria hi és, tan extraordinària que, de fet, és insòlita, però per damunt de tot els votants han evitat que CiU pogués desvirtuar el clam per l’Estat propi amb una majoria absoluta sense control extern o depenent dels capricis de Duran i Lleida.

Però tornem al títol d’aquesta nota. La reacció de la premsa de Madrid, i especialment, si és que segueix mereixent aquest nom, el diari El Mundo, i del Partit Popular i el Gobierno de España, cada vegada més indestriables en les declaracions, és una assumpció manifesta de la derrota del PP. Una assumpció a la manera habitual d’aquest partit, és a dir, desplaçant el focus d’interès cap a una altra banda: fracàs de Mas, fracàs del projecte independentista, etc., etc.

La senyora Sánchez-Camacho tenia dos objectius: no retrocedir a causa de la política econòmica del gobierno de España i, aconseguint aquest primer objectiu, mobilitzar el vot dels españols de Catalunya i per tant experimentar un creixement important que permetés mantenir el discurs que Madrid voldria sentir de la Cataluña real, la dels qui comparteixen els plantejaments del PP però no voten perquè no senten l’autonomia com a pròpia (discurs en el que també s’ha estimbat el PSC en aquesta ocasió), tal i com reflectien els baixos percentatges de participació respecte a les generals.

No hi ha dubte que el primer objectiu va ser plenament assolit, doncs no haver experimentat cap retrocés amb el greuge econòmic constant que pateixen els subdits espanyols a la comunitat autònoma de Catalunya (se sàpiguen catalans o espanyols) a causa de les polítiques de Rajoy, és tot un èxit. Podríem concloure que l’ús de la bandera, que tan critiquen als partits catalans nacionalistes, catalanistes o independentistes, segueixen brodant-lo els espanyols. No sóc capaç d’analitzar perquè aquest càstic no hi ha estat: possiblement tinguin l’electorat més fidel, possiblement es nodreixen de mitjans pro-espanyols, possiblement el fet identitari hi pesa d’una manera extraordinàriament eficaç…

Ara bé, amb un increment de participació notable del 58,76 al 69,56%, és a dir, de gairebé 11 punts; amb una participació, per tant, equiparable a la de les elecciones generales la senyora Camacho ha passat d’obtenir un 12,37% dels vots al 12, 99%, un 0,62% més. Això vol dir que en un moment de tensió màxima, amb el debat de la independència damunt la taula, amb reaccions més que irades a Espanya i amenaces de tot tipus: militars, empresarials, econòmiques, etc., i un increment d’11 punts en la participació, el Pp ha obtingut un creixement d’uns 84.000 vots més!

Fixem-nos que CiU ha passat del 38,43 al 30,68% que sobre un 1 milió cent mil vots rebuts són “només” uns 90.000, que el PSC ha passat del 18,38 al 14,43%, uns 52.000 vots menys, que ERC ha passat del 7 al 13,68%, uns 280.000 vots més, ICV-EUiA del 7,37 al 9,89%, uns 129.000 vots més, C’s del 3,39 al 7,58% i 168.000 vots més. En poques paraules, els únics que, podríem dir, tècnicament no han sofert cap canvi ni per bé ni per mal és el PP. I això estaria molt bé per a ells en la situació de crisi actual i essent partit de govern, però és també la constatació que a Catalunya és un partit relativament residual i que no té capacitat per atraure vot, ni tant sols en la situació d’extrema gravetat, per a ells, en què es planteja la ruptura d’Espanya. És clar, a més, que per la dreta li ha sortit algú incòmode, i un sorpasso per la dreta poc se’l podien esperar, C’s dels quals potser escriure un altre dia.

Comptat i debatut: la senyora Alicia Sánchez-Camacho ha estat engolida per l’aparell del carrer Génova de Madrid, ha estat trepitjada en tota l’estratègia comunicativa abans i durant la campanya electoral (un clàssic del PSOE i el PP per a les seves sucursals durant les eleccions autonòmiques) i ara està essent anorreada amb iniciatives que li plouen des dels ministeris, per exemple la del senyor Wert, i que només pot defensar des de la més fèrria convicció militar, el que fa que quedi sempre amb el cul a l’aire perquè es troba defensant l’indefensable. A més ha perdut qualsevol centralitat que hagués pogut tenir també a Catalunya. Recordeu el 2010 quan els anuncis de qualsevol acord pres amb el govern el feia la senyora Sánchez-Camacho en roda de premsa des de la seva seu? Només cal veure la darrera gran amenaça davant el més que probable pacte de CiU i ERC: Duran i Lleida deixarà de presidir la comissió d’exteriors del congreso de diputados, les declaracions constants sobre el fracàs de Mas i la independència o el paper galdós que està fent ara davant la proposta del ministre Wert!

Ah! I ara sabem força clarament, diguin el que diguin els diaris espanyols, de quin peu calça tothom i què podem exigir als representats dels ciutadans de Catalunya elegits al Parlament en base al programa presentat pels respectius partits en cas que calgui prendre decisions sobre la Independència, i la proporció ara és de 54,8% (74) clarament a favor, i 28,1% (38) clarament en contra.

Anuncis
  1. 8 Desembre 2012 a les 9:06 pm

    ENGOLIDA?, VOLS DIR?……MIS BOTTOX,,ES MOLT ESCOLTADA AL CARRER GENOVA,A CONSEGUEIX RESOLTATS,MAI SOMMIATS,SI FINS TOT EL WERT.VINDRA BARCELONA A PARLAR AMB ELLA. SERIA DIVERTIT ESCOLTAR ,PER UN FURAT ,LA CONVERSA ENTRE “EL TORO DE OSBORNE” I “LA MORROS DE PORC”.

    • 8 Desembre 2012 a les 9:26 pm

      Bé, és una interpretació a partir del que veig durant aquests dies i comparant amb les reaccions del 2010. En tot cas em sembla clar que la patacada veritable ha estat la del PP.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: